V Conferència Europea de Teràpies Narratives i Treball Comunitari

Del 6 al 9 de Juliol tingué lloc a Barcelona la V Conferència Europea de Teràpies Narratives i Treball Comunitari.

El grup organitzador -entre els membres del qual es troben les nostres companyes Mariàngels Ferrer i Mònica Florensa- féu un treball excel·lent i el congrés tingués lloc a la Facultat de Psicologia i Ciències de l’Educació i l’Esport Blanquerna de la Universitat Ramon Llull, amb l’assistència de més de 300 persones vingudes dels molts països d’Europa, però també d’Israel, Palestina, Corea del Sud, Malàisia, Mèxic, Estats units, Canadà, Turquia, Afganistan i Brasil.

Les intervencions dels ponents tingueren lloc en anglès i en castellà. El conjunt de les quals fou un interessant diàleg entre el mon de la recerca i el mon de la clínica.

 

En algunes de les comunicacions fetes en anglès, els assistents hispano-parlants i no-anglòfons tingueren la sort de comptar amb la nostra companya Ana Polley que féu una excel·lent feina de traductora.

El nombre de contribucions fou molt elevat, de manera que la major part del temps calgué triar entre 4 presentacions simultànies, la majoria (48) en forma de taller o de taula rodona.

L’horari fou molt intensiu: el congrés començava a les 9h30 o les 10h, segons el dia i s’acabava a les 20h30.

Oficialment, el Congrés començava el dia 7 a les 15h,però fou precedit per 3 Tallers Pre-Congrés.

El primer ocupà tot el dia 6 de Juliol i estigué a càrrec de Stephen Madigan: La idea central fou la de donar la paraula à la relació. Es referia sobretot a parelles. I una de les idees principal fou la de distanciar-se d’una lectura individualista del conflicte. D’on les preguntes del tipus “Creuen que (tal cosa) enforteix o afebleix la seva relació?”, etc. La seva aportació més original consistí en adreçar cartes terapèutiques a la parella i comentar-les amb cadascú dels cònjuges, en presència de l’altre.

El matí del dia 7 estigué ocupat per dos tallers (que malauradament tenien lloc alhora, de manera que calia perdre-se’n un dels dos). Un taller a càrrec del l’equip del centre de tractament i rehabilitació per a víctimes de la tortura de Ramallah (Palestina), que fou exposat sobre tot per Nihaya Abu Ryyan, sobre « Working with people experiencing multiple trauma », treballant, doncs, amb les persones que han experimentat traumes múltiples (en el context de la situació que es viu actualment a Palestina). El que em cridà més l’atenció és l’existència en la comunitat palestina d’un discurs sobre els “màrtirs”, les famílies dels quals han de sentir-se orgulloses i manifestar aquest orgull, el qual interfereix amb el procés de dol que fóra desitjable en el cas de la mort d’una persona de la família, habitualment un fill.

L’altre taller estigué a càrrec de Poh Lin Lee i es titulà “Responent a les persones que sol·liciten asil”.

Mariàngels Ferrer Duch i Rhona MacLeod presentaren un taller sobre Consell Genètic. Rhona MacLeod és una genetista que treballa en un Hospital britànic, a la qual les persones consulten per la possibilitat i probabilitat de patir una malaltia de transmissió genètica. El taller consistí en entrevistar una pacient que havia rebut un d’aquests assessoraments genètics. Mariàngels Ferrer supervisa aquesta mena de consultes per tal que no es limitin a ser un fred “Vostè té –o no té- X probabilitats de presentar aquesta malaltia” sinó situar la consulta genètica en un abans i un després: com va ser que la persona volgué saber si podia patir la malaltia? Com el fet d’haver rebut aquest assessorament ha afectat la seva vida quotidiana i els seus plans per al futur? Qui li ofereix suport davant de la notícia i com?

Durant el taller, Mariàngels Ferrer també entrevistà Rhona MacLeod preguntant-li com el contacte amb la teràpia narrativa havia influït en la seva pràctica com a consellera genètica.

Sarah Portnoy presentà en l’horari següent el seu taller sobre “Les perles de la vida”, usant una metàfora, en la qual els diferents elements s’enfilen tal com s’enfilen les perles per tal de formar un collaret o una polsera. La qual féu servir per a reflexionar sobre com els joves i les famílies poden dir-se les històries sobre llurs malalties cròniques de maneres que els facin més forts. Les perles que cal enfilar són els tractaments llargs i dolorosos, intervencions quirúrgiques, radioteràpia, quimioteràpia, etc., i, alhora, la vida quotidiana i les activitats que hom fa dia a dia, les seves capacitats, les persones que són importants per a ells, les seves esperances, desigs i somnis.

Sabine Vermiere presentà el taller “Intake as Re-connection” (L’admissió com a re-connexió). La idea bàsica del qual és que les entrevistes d’admissió es fan com desconnectades de tot el procés terapèutic. Solen consistir en preguntes sovint mecàniques i respostes també mecàniques. En canvi, hom pot transformar aquestes entrevistes en entrevistes narratives, on l’entrevistador pregunta què és important per a l’entrevistat. Fins i tot hom pot proposar a l’entrevistat (en aquest cas nens) que hi convidi la família i els amics, els quals actuaran com a testimonis externs del relat de l’entrevistat.

Elena Grebenyuk, Sabreen Khayatt i Maria Inés Cuadrado participaren en una taula rodona sobre Cos i Identitat. Elena Grebenyuk hi parlà de “Allò somàtic com a polític”, bàsicament dels discursos sobre el cos presents en la societat i la cultura d’aquesta societat. Sabreen Khayatt i Adital Ben-Ari parlaren de “Com les dones palestines s’enfronten amb els abusos incestuosos”. I Maria Inés Cuadrado del treball corporal concebut com una pràctica narrativa. Una pràctica narrativa sense paraules és realment difícil de concebre, per això la presentació consistí sobre tot en exercicis de moviments.

Mónica Florensa i el seu equip (Daniel Prados, Clara Rodríguez de la Paz) presentaren el seu treball "l’arbre de vida transgeneracional”, que consistí en treballar amb la demència de persones grans, tot considerant-les com connectors amb les generacions posteriors: desconstruint els mites sobre de la vellesa (una persona gran es una càrrega, ja no pot aprendre res més, ...)

El mètode consistí en un grup de joves que treballaren amb persones grans utilitzant l’Arbre de la vida. Tot considerant la demència com un terreny nou en el qual hom pot construir històries noves o bé convocar-ne de velles, que havien estat desplaçades per la història dominant –la de la demència. Així, les persones grans poden reconstruir una nova identitat, que ja no és la de la demència. I concebre projectes de futur, entre els quals aquells que tenen a veure amb una mort digne, preveient els vestits que portarien en llurs funerals, par exemple. Projectes de vida, fins i tot en la mort.

En una taula rodona Sabine Vermiere parlà de “What if... I was the King, or Spiderman?!” (I si… jo fos el Rei o Spiderman?!) com una manera de tractar amb nens desafavorits i traumatitzats que consistiria en proposar-los que imaginessin que canvien de rols i de posicions: si tinguessin el poder d’un rei o d’un superhome, quines ordres donarien, quines lleis farien? I com això influiria en la seva història futura.

Hugh Fox presentà el taller “De la pèrdua inconsolable a la presència confortable: Treballant amb el dol i la pèrdua.” On parlà del sentiment de buidor en el dol com una despoblació del club de la vida. El bon procés de dol portaria a reclutar la persona perduda de nou en el club de la vida. Veure a través dels ulls de la persona perduda. Què valoraria ella del que veiés? De com aquells qui l’han perdut es produeixen ells mateixos en la vida. I què es podria fer per a mantenir més present la relació amb la persona que hom ha perdut.

La capacitat i mestria de Hugh Fox atragué molts participants al seu taller. I, en efecte, el taller fou molt fluït i molt didàctic.

El plenari del 9 de Juliol consistí en una videoconferència amb David Epston, que es dedicà a “Re-imaginar la teràpia narrativa a través de les fronteres de llengua, la cultura i les circumstàncies socio-polítiques”.

Gid'on Mordecai, d’Israel, dirigí un taller sobre “Expanding Opportunities for Re-Membering Conversations” (Ampliant les oportunitats per a converses de re-membrament), referint-se al nostre “Club de la identitat”, que fóra una altra manera de referir-se al “Club de la vida”, però insistint en el fet que les persones (vives o mortes, reals o imaginàries) que ens volten donen suport a un determinat sentiment de qui som nosaltres mateixos. Es tracta d’interrogar-nos sobre com aquestes persones han estat i segueixen essent importants per a les nostres vides i com podem tenir-les més presents. I també parlar dels anti-membres, dels éssers que han actuat contra un valor o una pràctica que és important per a nosaltres. En aquest cas, es tracta de restar status a aquests éssers i, en canvi, veure com i per què són importants les pràctiques i els valors contra els quals ells han volgut actuar.

La cloenda del Congrés rebé el nom de “Ponts a través del Temps: Construint per al Futur” i estigué a càrrec de Hugh Fox, mentre Mariàngels Ferrer actuava com a moderadora. I fou seguida per una actuació musical del cantautor Joan Baró i Remolà, que cantà tres cançons, una d’elles en anglès i composada per ell mateix. I alguns moments de les quals foren cantats en cor pels (i per les) participants del Congrés.

Després de la qual encara poguérem gaudir d’un "Taller Postcongrés" a càrrec de Jill Freedman, que ella titulà “Desenvolupant Històries Creativament: Teràpia Narrativa amb Joves”.

Afavorir l’enriquiment de les històries del (de la) jove i de la família. Jill Freedman ha constatat que sovint quan una família va a teràpia i les coses van bé, la família acaba tenint una conversa que ja havien intentat tenir, sense èxit. Sovint no havien pogut escoltar-se i, també sovint, havien acabat barallant-se. En el taller esmentà algunes de les pràctiques que podien contribuir a això: usar els nostres propis records d’haver estat nens i adolescents com a “insider experience”; marcar el to començant per parlar d’allò que és apreciable del nen o del jove; usar el mirall unidireccional o les gravacions en vídeo; fer ús de testimonis externs; situar els familiars com a testimonis externs els uns de les narracions dels altres; insistir en les iniciatives de tots els membres de la família i parlar de llur capacitat d’agència personal; usar documents tals com cartes, certificats i llistes... Tot com a instruments per a afavorir la creativitat en el desenvolupament d’històries.

Cal afegir que el programa del Congrés fou tan atapeït que alguns (no sabem si molts) dels participants decidiren quedar-se uns quants dies més a Barcelona per a poder visitar una mica la ciutat.

 

Jordi Freixas i Dargallo