Avui he tingut el plaer de donar la segona sessió al copc de Lleida.
En aquesta segona sessió han sorgit reflexions molt interessants.
De vegades en les converses ens podem quedar molt en quina tècnica et quedes o elegeixes per tal de poder ajudar aquella persona. Prendre consciència ens obre la mirada en recorda que l’important és l’escolta.
La pressió pels resultats, la pressió pel temps, la pressió per les expectatives que hi ha cap a nosaltres com a terapeutes,… ens fan caure en els vells hàbits i els vells discursos. Estem tant pendents de quina direcció vaig, enlloc d’escoltar els clients.
En canvi, la doble escolta i el deixar fora les expectatives de centrar la conversa únicament en el problema, ens aporta punts d’entrada a històries alternatives. El redefinir ens ajuda a que la persona pugui arribar a altres conclusions.
Ens fem conscients que no hem de donar res per suposat. Comentaris com «Bueno, com ja ho percep». Les preguntes són el millor antídot a les suposicions i els consells.
En ocasions pensem que la pregunta no ha estat l’adequada o no arriba pel vocabulari utilitzat i era la intenció de la pregunta la que bloquejava la resposta. Tenir presents la nostra posició com a terapeutes descentrada però influient dona la responsabilitat de la conversa al terapeuta però l’agència personal al client, que és el que es troba al centre.
Amb totes aquestes reflexions, ja començant a preparar la pròxima sessió del 10 de novembre.
Una abraçada,
Mònica Florensa Biescas
Comentarios recientes